Els deu principis de l'ecomonia

Els deu principis de l'economia

1r principi: Els individus s’enfronten a disjuntives

Quan les individus prenen decisions han de renunciar alguna cosa per obtenir-ne un altra. Un exemple és que un estudiant ha de decidir com repartir el seu recurs més valuós, el temps. Per cada hora que estudia, renuncia a una hora que podria dedicar a treballar a temps parcial amb la finalitat de guanyar diners per les despeses obtingudes. 

La societat s’enfronta a la disjuntiva entre l’eficiència i l’equitat, l’eficiència vol dir que la societat està traient el millor profit dels seus recursos escassos, i l’equitat significa que està distribuint equitativament els beneficis d’aquestes recursos entre els seus membres. En altres paraules, l’eficiència és la grandària del pastís, i l’equitat és com es reparteix aquesta. Les mesures destinades a aconseguir una distribució més igualitària del benestar econòmic, tracta d’ajudar als membres de la societat més necessitats.

Un exemple és el impost sobre la Renda de les persones (IRPF), que demanen als que tenen més èxit econòmic contribueixin més que altres a finançar l’Estat. Aquesta és una de les mesures que augmenten l’equitat, però també tenen un cost de reducció de l’eficiència. És important reconèixer les disjuntives que hi ha a la vida perquè probablement els individus només prendran bones decisions si comprenen quines són les opcions que tenen.

2n principi: el cost d’una cosa és allò al que es renuncia per aconseguir-la 

Com els individus s’enfronten a disjuntives, per prendre decisions deuen comparar els costos i els beneficis de les diferents possibilitats. Per exemple, la decisió d’estudiar, és un benefici per l’enriquiment intel•lectual i la millora de les oportunitat de treball, però hem sumar les despeses que comporten l’estudi, i el cost del temps que no pot dedicar a treballar. El cost d’oportunitat és el que es renuncia per obtenir el que es desitja.

3r principi: les persones racionals pensen en termes marginals

Els economistes normalment suposen que els individus són persones racionals, aquestes persones fan deliberada i sistemàticament tot el possible per arribar als seus objectius, donades les oportunitats que tenen. Poques vegades hem de decidir entre blanc o negre, però quan es troba aquest cas hem de valorar els petits ajustaments addicionals en un pla que ja existeix, això s’anomena canvi marginal. Com canvia el cost total quan es decideix fer alguna addicional.

Per posar un exemple, considerem el cas d’unes línies àrees que han de decidir quant han cobrar als passatgers que volen sense reserva. Suposem que un avio de 200 places que voli per tot el país li costa a la companyia 100.000 €. En aquest cas el cost mig de cada plaça és de 100.000 € / 200, és a dir 500 €. Podríem sentir-nos temptats a extraure la conclusió de que les línies àrees mai deuen vendre un bitllet per menys de 500€. No obstant, en realitat, les línies àrees poden obtenir més beneficis pensant en termes marginals. Imaginem que un avió està a punt d’enlairar-se amb deu butaques buides i que un passatger que vola sense reserva està esperant a la porta d’enlairament i està disposat a pagar 300 € per una butaca.

Els individus i les empreses poden prendre millors decisions pensant en termes marginals. Una persona pren una decisió racional si només el benefici marginal és superior al cost marginal.

4t principi: Els individus responen als incentius 

Quan els individus prenen decisions comparen les despeses i els beneficis, la seva conducta pot canviar quan canvien les despeses o els beneficis, és a dir, els individus responen a incentius. L'incentiu és alguna cosa que indueix a una persona a actuar. Per exemple, quan puja el preu de la poma, decideixen comprar més peres i menys pomes, que ja el cost de comprar una poma és major.

5è principi: El comerç pot millorar el benestar de tot el món 

És fàcil equivocar-se quan s’analitza la competència entre països, però la competència per exemple entre Estats Units i Japó, no és una competició esportiva sinó que el comerç entre els dos països pot millorar el benestar dels dos. Les famílies també competeixen quan van a comprar, ja que cadascú vol comprar els millors béns al menor preu possible. En aquest cas, no es pot aïllar, ja que necessitaria cultivar els seus propis aliments, i fer-se la seva pròpia roba i construir-se la pròpia casa. El comerç permet a cada persona especialitzar-se en les activitats que millor realitza i gaudir d’una major varietat de béns i serveis.

6è principi: Els mercats normalment constitueixen un bon mecanisme per organitzar l’activitat econòmica 

Actualment la majoria dels països que tenien economies basades en un sistema de planificació central han abandonat aquest sistema i estan tractant de desenvolupar economies de mercat. En una economia de mercat, les decisions del planificador central són substituïdes per les decisions de milions d’empreses i de llars. Les empreses decideixen a qui van a contractar i què produiran. Les llars a quines empreses treballaran i amb què gastaran els seus diners. Aquestes empreses i llars interactuen en el mercat, en el qual els preus i el interès personal orienten les decisions.

Els mercats són mecanismes de regulació o d’organització i no es ni l’església ni el govern que regula l’economia sinó que un cop creat el capitalisme el que regula el capital és el mercat. En un economia de mercat assigna els recursos per mitjà de decisions descentralitzada de moltes empreses i consumidors.

7è principi: L’Estat pot millorar a vegades els resultats del mercat 

Hi ha dos gran raons per les que l’Estat intervé en l’economia: per fomentar l’eficiència i l’equitat. La majoria de les mesures aspiren a augmentar el pastís econòmic o a canviar la forma en que es reparteix.

La mà invisible porta normalment als mercats a assignar als recursos eficientment. A vegades no funciona per vàries raons. Els economistes utilitzen el terme la fallada de mercat per referir-se a les situacions en les que el mercat no assigna per si sol els recursos eficientment. Això es pot produir per diferents causes:

• Externalitat, és la influència de les accions d’una persona en el benestar d’una altra. Un exemple és que l’Estat subvencioni a un científic perquè realitzi un experiment per millorar el benestar. 

• Poder de mercat; és la capacitat d’una persona per influir considerablement en els preus de mercat.

La mà invisible és encara menys capaç de garantir la distribució equitativa de la prosperitat econòmic. Una economia de mercat retribueix als individus d’acord amb la seva capacitat per pro-duir coses que aquests seran disposats a pagar.

Dir que l’Estat pot millorar els resultats del mercat algunes vegades no significa que sempre els millori, les mesures no són preses per àngels, sinó per un mitjà d’un procés polític que dista de ser perfecte. Algunes mesures són adoptades per obtenir una recompensa als que tenen poder polític, i altres per dirigents benintencionats que no estan totalment informats. Quan el lector es-tudi economia, sabrà millor quan es justificable la política d’un govern perquè fonamenta l’eficiència o l’equitat i quan no.

8è principi: El nivell de vida d’un país depèn de la capacitat per produir bens i serveis 

Les diferències internacionals entre els nivells de vida són sorprenents. En el 2003, la renda del nord-americà era de 37.500 $ i del nigerià de 900 $. Aquestes grans diferències entre els nivells mitjos de renda es reflecteixen en alguns indicadors de qualitat de vida. Els ciutadans dels països de renta alta tenen més televisors, cotxes, millor nutrició, i en definitiva una esperança de vida millor que els ciutadans dels països de renda baixa.

La diferència entre els nivells de vida són atribuïbles a les diferències existents entre els nivells de productivitat dels països, és a dir, la quantitat de bens i serveis produïts amb cada hora de treball. En els països en els que els treballadors poden produir una gran quantitat de béns i serveis per unitat de temps, la majoria de les persones gaudeixen d’un elevat nivell de vida; en canvi en els països que els treballadors són menys productius, la majoria de les persones porten una vida més precària. La relació fonamental entre la productivitat i els nivells de vida és senzilla, però les seves conseqüències són transcendentals. Si la productivitat és el principal determinant dels nivells de vida, altres explicacions deuen tenir una importància secundària.

La relació entre la productivitat i els nivells de vida també tenen profundes conseqüències per la política econòmica. Per elevar el ni-vell de vida, els responsables de la política econòmica han d’elevar la productivitat assegurant-se que els treballadors tenen bon nivell d’estudis, disposen d’eines necessàries per produir bens i serveis i tenen accés a la tecnologia.

9è principi: Els preus pugen quan el govern imprimeix diners 

Quan el govern imprimeix molts bitllets augmenta la inflació, que és l’augment del nivell general de preus de l’economia, aquest fet es diu emissió primària. Quan s’injecten diners a l’economia augmenten les expectatives dels consumidors i això fa que comprin més i es crea una roda que crea la inflació.

10è principi: la societat s’enfronta a una disjuntiva a curt termini entre la inflació i l’atur 

Disjuntiva inversa entre inflació i atur

El principal efecte d’un augment de la quantitat de diners a curt termini és una pujada de nivell de preus, la qüestió més complexa i més controvertida a curt termini. La majoria dels economistes descuren els efectes a curt termini d’un augment del diner de la següent forma:

• Un augment de la quantitat del diner en l’economia estimula el nivell total de despesa i, per tant, la demanda de bens i serveis. 

• Un augment de la demana pot portar amb el temps a les empreses a pujar el preu, però també anima a augmentar la quantitat de bens i servies que produeixen i a contractar treballadors per produir. 

• Un augment de la contractació significa una disminució de l’atur.

Escrit per Núria Serra i Dulcet