Economia del bé comú


L'economia del bé comú (Gemeinwohl-Ökonomie Alemany), és un projecte econòmic obert a les empreses i promogut per un economista austríac Christian Felber pretén implantar i desenvolupar una verdadera economia sostenible i alternativa als mercats financers en la que necessàriament han de participar les empreses. 

Per la implantació de l'economia del bé comú, es basa en l'adaptació de l'economia real capitalista (a on primen els valors com l'afany de lucre i la competència) als principis constitucions que recull, entre d'altres, la construcció de Baviera. 

L'economia del bé comú es basa en regir una sèrie de principis bàsics que representen els valors humans: confiança, honestedat, responsabilitat, cooperació, solidaritat, generositat i compassió entre d'altres. Pels defensors de l'economia del bé comú, les empreses que es guiïn per aquests principis i valors haurien d'obtenir avantatges legals que els permetin sobreviure als valors del lucre i a la competència actuals. 

L'economia real actual es mesura amb l'èxit econòmic amb valors o indicacions monetàries com el PIB i els beneficis que deixen fora als éssers humans i al medi en el que vivim. Aquests indicadors no ens indiquen si hi ha guerra, si es viu una dictadura, si existeix sobreexplotació,  si es respecten els drets humans, etc. De la mateixa manera que una empresa tingui beneficis no ens indica res sobre les condicions dels seus treballadors ni sobre el que produeix ni com ho produeix. 

El balanç del bé comú mesura com una empresa viu: la dignitat humana, la solidaritat, la justicia social, la sostenibilitat ecològica, la democràcia amb tots els seus proveïdors i clients. Per exemple, si l'empresa promou l'esclavitud infantil, si hi ha desigualtat entre homes i dones, si les rentes dels treballadors estan diferenciades. 

Una Catalunya independent?

No varen tardar en arribar les reaccions desprès de la macro-manifestació de l'11 de Setembre, conegut a les  xarxes socials com 11S12, a on varen assistir 1milió i mig de catalans segons les fonts dels organitzacions ANC. 

Segons la macro-enquesta realitzada pel GESOP (Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública) encarregada pel programa de "El Gran Debate" de mediaset, deien que un 37.7% dels enquestats se sentia tant espanyol com català, un 25.7% més català que espanyol, un 22,6% només català, 7% només espanyol i 2.5% més espanyol que català. Davant d'aquestes xifres, només realitzar la suma dels que se senten més catalans que espanyols i els que se senten només catalans que resulta ser un 48,3% de la població, una xifra que indica clarament la voluntat que separar-se d'Espanya.

La següent pregunta que varen realitzar, és si estarien d'acord en realitzar un referèndum per la independència, i el 76% dels enquestats van respondre que si voldrien en realitzar un referèndum per la Independència de Catalunya, envers al 19% que no hi està d'acord i un 5% que s'absté.

En cas que es realitzés un referèndum per la Independència de Catalunya, un 50.9% votarien  a favor del Si, un 18.6% votarien que no, un 9.5% votarien en blanc, un 11.9% no votarien i un 9.1% ns/nc. Si desglossem els resultats per províncies dels que votarien si en un referèndum per la independència, la que lídera el rànquing és Lleida amb un 61.% a favor de la independència, Girona segueix la llista amb un 56.5%, li segueix Barcelona amb un 49.7% i Tarragona amb 48.2%.

Quan parlem dels motius que porten al si de la independència de Catalunya, un 29.2% dels que estaríen d'acord ho fan per motius ideològics al·ludint que no se senten espanyols i un 68.4% manifesten que ho farien per motius econòmics.

Intenció de vot

Cornuts i pagar el beure

La Secció Local d'Esquerra Castell - Platja d'Aro i s'Agaró han publicat el seu primer Butlletí, el Contrapunt. I em varen convidar a escriure-hi quatre línies en referència a l'actualitat econòmica de Catalunya.

Poden llegir el Butlletí Online a l'enllaç: http://www.youblisher.com/p/424961-El-Contrapunt-Setembre-2012-ERC-Castell-d-Aro-Platja-d-Aro-i-S-Agaro/

A continuació tenen el meu article:


Cornuts i pagar el beure (Ens retallen partides socials i els paguem l'espoli fiscal) 

Durant un any i mig hem estat testimonis i víctimes de les sagnants retallades socials per partida doble, des de casa i des del país veí. Hem vist com progressivament s'han menjant l'estat del benestar provocant moviments socials, malestar en la societat, generant por als mercats i inseguretat econòmica. Des de sempre és sabut que els governs de dretes només vetllen pels empresaris i banquers ofegant al contribuent, anul·lant al consumidor i menyspreant al ciutadà, no obstant, haurien de fer-ho al revés essent el ciutadà el centre de tots els seus interessos, però malauradament no és així. 

Les xifres parlen per si soles; el rescat de Bankia representa 20.000M€; cal recordar que el Govern Espanyol preveu retallar la partida d'educació i sanitat en 10.000M€, és a dir, que prioritzen la banca en comptes de la sanitat i l'educació d'un país? Mentre el "Gobierno de España" està preocupat sobre el rescat de la banca o del propi país; portem acumulats més de 100.000 desnonaments a tot l'Estat Espanyol, han baixat un 30% el crèdits de les empreses, unes 300.000 famílies estan atrapades en participacions preferents arreu dels Països Catalans, hi ha 1.682.000 aturats en els Països Catalans, els Bancs acumulen 176.000M€ en atius tòxics, etcètera, i així podríem continuar creant un llistat difícil de digerir.  

Nova onada de retallades

El president del "Gobierno de España"; Mariano Rajoy ha desglossat un nou paquet de mesures econòmiques per ajustar el dèficit de l'Estat en una sessió extraordinària en el Congrés dels Diputats amb la intenció d'estalviar 65.000 milions d'euros, amb les següents decisions:
  • Pujada de l'IVA s'ha anunciat que pujarà aquest divendres els tipus general del IVA 3 punts, fins al 21%, el tipus reduït 2 punts (del 8% al 10%) i mantindrà el tipus super reduït en el 4%.  
  • Reducció del 60% a partir del sisè mes d'atur sobre la base reguladora del salari al 50%, dins d'un paquet de mesures per reduir el dèficit. Finalment no es redueixen els mesos de prestació com s'anunciava que passarien de 18 a 24, però s'anirà reduint progressivament en el temps.
  • Eliminació de la paga de Nadal dels funcionaris també plantegen eliminar els "moscossos" els dies per assumptes propis dels que disposen els funcionaris.
  • Retallades a les administracions locals donant més poder a les diputacions, fixant els sou dels alcaldes i regidors a través de barems i reduint el nombres d'empreses públiques en l'àmbit local per evitar duplicitats. A més, Rajoy ha anunciat que es reduirà un 30% el nombre de regidors als ajuntaments.  
  • Eliminació de la deducció per compra d'un habitatge, deducció que el mateix PP va recuperar només arribar al govern. La mesura s'aplicarà a partir del 2013 per als nous compradors.  
  • Rebaixarà les cotitzacions un punt el 2013 i un altre punt addicionals el 2014.

Test I - Economia Espanyola i Mundial

Aquí teniu un Test d'Economia Espanyola i Mundial, un cop acabades les preguntes trobareu les respostes. Sort!

1.- Els objectius del BCE són:
     a) El PIB
     b) Els preus
     c) L'atur
     d) Totes les anteriors 

2.- Si el tipus d'interès augmenta a l'economia europea
     a) Disminueix la inversió exterior neta i el saldo exportador
     b) Entren més capitals
     c) Puja el tipus de canvi de l'euro
     d) Totes les anteriors

No ens precipitem davant d'un possible rumor d'un "corralito"

Un "corralito" es produeix perquè els bancs efectuen la restricció dels reintegraments líquids del Banc, a conseqüència d'un bloqueig en el sistema bancari donat una gran retirada de diner en efectiu. Si tots en alarmem i provoquem l'efecte domino i anem a treure els diners del banc, possiblement crearem pànic i bloqueig el sistema bancari. Per tant, el primer què hem de fer és mantenir la calma; tant per la nostra tranquil·litat com per la de tothom.

Si retirem tots els nostres estalvis del Banc tampoc servirà de res, donat que el diner que fem servir és paper (diner fiduciari) que no té valor de canvi, valor per si sol, simplement és la moneda de curs legal... si demà és donés el cas que l'euro deixés de ser vigent (cosa poc improbable) a Espanya, no et serviria de res tenir ni 1.000, ni 10.000 ni 100.000 bitllets a sota el coixí, en tot cas, si el què vols es tenir seguretat, pots comprar or o plata que són els dos metalls valorats universalment; una moneda de canvi.

Perillen els nostres estalvis?

Donat l'imminent rescat d'Espanya, els ciutadans han tingut motius de sobres per qüestionar-se la seguretat dels seus estalvis. Però, és tant greu la situació per arribar a preocupar-se pel diner del banc o un possible "corralito"?

Hem de ser positius i per això argumentarem amb quatre raons. 

1.- Espanya encara no ha deixat caure cap banc. Les entitats que no arriben a la seva solvència mínima requerida o bé són absordides per una entitat més sòlida o bé són intervingudes pel Banc d'Espanya, com Caja Castilla de la Mancha o Cajasur, que posteriorment varen ser venudes a altres entitats més fortes. Això fa que, per exemple, Bankia avui sigui un banc més fiable que fa 1 mes.

2.- Varis polítics espanyols com els Ministres De Guindos i Montoro, han assegurat públicament que és impossible que hi hagi un corralito en el nostre país, ja que limitar el diner en efectiu ofegaria l'economia al restringir la liquiditat, paralitzant el comerç i el crèdit. 

3.- A Grècia, al borde de la fallida, està produint una fuga de capitals (principalment dels bancs grecs als alemanys), però encara no ha provocat cap restricció de moviments. El mateix a Irlanda, que va rebre una ajuda de 85.000 milions d'euros destinats rescat del seu sistema financer.

4- El "corralito" és una mesura desesperada d'un govern front a una fuga de capitals, i a Espanya encara no s'ha produït una situació de pànic bancari. 

Existeixen indicadors socials? IDH

El PNUD (Programa de Nacions Unides del Desenvolupament), executat per l’ONU té com a funció portar un control numèric i poder nombrar els valors ètics i morals dels països; també lluiten contra la pobresa, promouen les institucions fortes, fomenten l'estabilitat, ajuden a protegir el medi ambient, lluiten contra el SIDA, empoderen a les dones, transformen societats, i altres... Per fer-ho, fa servir diferents mètodes que els veurem a continuació:


IDH (Índex de Desenvolupament Humà) 


És una estadística composta utilitzada per classificar països per nivell de "desenvolupament humà", considerada com a sinònim de termes més vells (el nivell de vida o qualitat de vida), i que distingeix entre països amb "desenvolupament humà molt alt", "desenvolupament humà alt", "desenvolupament humà mig", i "desenvolupament humà baix". L'IDH el va idear i començar a emprar l'economista pakistanès Mahbub Ul Haq i l'economista indi Armatya Sen al 1990, pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) de l'ONU.
Els factors que es tenen en compte per calcular l'IDH
Per calcular-ho, primer assignen uns valors a cada un d'aquests factors, però com tenen diferents expressions no es poden comparar


Aquesta fórmula amb cada un dels factors, es fa per saber la distància respecte del total. Un cop se sap aquest import del factor alfabetització i matriculació es fa la següent fórmula: 

Un cop amb aquest import es fa el següent:


El PIB és un bon indicador del benestar econòmic?

Sovint es sol afirmar que el PIB és el millor indicador de benestar econòmic d'una societat. Un cop que sabem què és, podem avaluar aquesta afirmació. Com be sabem el PIB, mesura tant la renda total de l'economia com la seva despesa total en bens i serveis. Per tant, el PIB per càpita indica la renda i la despesa de la persona mitjana de l'economia. Com la majoria de les persones preferirien rebre una renda major i gaudir d'una despesa major, el PIB per càpita sembla un indicador lògic de benestar econòmic del individu mig. 


Però, algunes persones discuteixen de la validesa del PIB com indicador de benestar. El senador Robert Kennedy, quan es va presentar a les eleccions presidencials en el 1968, va fer una commovedora crítica a aquests indicadors econòmics:
"El Producte Interior Brut no té en compte la salut dels nostres fills, la qualitat de la seva educació o el gaudi que experimenten quan juguen. No inclou la bellesa de la nostra poesia ni la força dels nostres matrimonis, la intel·ligència del nostre debat públic ni la integritat dels nostres funcionaris públics. No mesura ni el nostre coratge ni la nostra saviesa, ni la nostra devoció al nostre país. Ho mesura tot, en suma, excepte el que fa que la vida valgui la pena i pugui dir-nos-ho tot sobre els Estats Units, excepte perquè estem orgullosos de ser americans."


Què és l'IPC? (Magnituds Ecònimques)

En ocasions quan recordem el passat ens dóna la sensació que els sous pugen molt, però realment el que pugen són els preus dels bens i serveis. L’índex de preu al consum (IPC) s’utilitza per seguir l’evolució que experimenta el cost de la vida amb el pas del temps. Quan puja l’índex de preu al consum, la família representativa ha de gastar més dòlars per mantenir el mateix nivell de vida. La inflació és la situació en la que el nivell general dels preus de l’economia esta pujant. La taxa d’inflació és la variació percentual que experimenta el nivell de preus amb respecte el període anterior.

L'IPC (Índex de Preus al Consum)

L’índex de preus al consum és un indicador del cost total dels bens i els serveis comprats per un consumidor representatiu.

Es calcula utilitzant les dades sobre els preus de mils de bens i serveis; 


  1. Es fixa el cistell; és a dir, quins són els productes més importants, donant-li més pes en la medició del cost de vida. 
  2. Es calculen els preus; és a dir, els preus que tenen cada un dels bens i serveis del cistell en cada moment del temps. 
  3. Es calcula el cost del cistell; Un cop tenim les dades sobre els preus per calcular el cost que té el cistell de bens i serveis en diferents moments. 
  4. S’escull un any base i es calcula l’índex, es designa un any com any base, que és l’any de referència amb el que es comparen els demés, un cop escollit es calcula l’índex de preu al consum. 
  5. És calcula la taxa d’inflació; utilitzant l’índex de preus al consum per calcular la taxa d’inflació. 
La taxa d’inflació és la variació que experimenta l’índex de preus amb respecte al període anterior. I l’índex de preus al per major que mesura el cost del cistell de bens i serveis comprada per les empreses i no pels consumidors.


Taxa d'inflació

Què és el PIB? (Magnituds Ecònomiques)

El PIB (Producte Interior Brut)

El PIB és el valor de mercat de tots els bens i serveis finals produïts en un país durant un determinat període de temps. És la suma de molts tipus de productes per obtenir un únic indicador del valor de l’activitat econòmica i utilitzar els preus de mercat, mesurant la quantitat que estan disposats a pagar els individus pels diferents bens. 

El PIB exclou alguns productes perquè és molt difícil mesurar-los, també exclou els productes que es produeixen i es venen il·lícitament i també la majoria dels articles que es produeixen i es consumeixen a les llars, és a dir, que no entren mai en el mercat. En ocasions el PIB pot donar resultats erronis, ja que inclou totes les transaccions econòmiques que es realitzen encara que no s’incloguin en el mercat. 

La fórmula del PIB: Y= C + I + G + XN


Evolució del PIB d'Espanya (2000-2010)
Els components del PIB
  • C; El Consum és la despesa realitzada a les llars en bens duradors o no i en serveis que són productes intangibles, amb l’excepció de les compres de les nous habitatges que s’inclouen en el grup d’inversió. 
  • I; La inversió és la compra de bens que s’utilitzaran en el futur per produir més bens i serveis. És la suma de les compres en equip de capital, existències i estructures, també inclou la despesa en nova vivenda per part de les llars. 
  • G; Les compres de l’Estat comprèn la despesa en bens i serveis realitzats per l’administració central i per les administracions regionals i locals. Inclou els sous dels treballadors de l’administració pública i la despesa en obres públiques. 
  • XN; Les exportacions netes són les compres per part d’estrangers de bens produïts al nostre país (exportacions) menys les compres de bens estrangers per part del nostre país (importacions).

Deute espanyol

Deute públic per països respecte al PIB
El deute total d'Espanya és d'uns 4 bilions d'€ (4.200.000.000.000 €) que representa el 400% del seu PIB essent el PIB de (1.060.000.000.000 €), generant un deute total de 89.300€ per habitant i un deute públic per habitant de 16.000 € respecte a un deute públic de (750.000.000.000 €) 

Aquest deute prové de la combinació del crèdit accessible de l'exterior i una bombolla immobiliària que va derivar a una majoria de recursos al sector del totxo. Després d'estrellar, ara estemen ple procés de desempalancament (baixar el nivell de deute). Aquesta disminució explica, en part, l'escassetat de crèdit que pateixen ara les empreses i moltes famílies. 

Composició del deute espanyol
Creixement del deute espanyol



Font: 20 minutos - Las cifras que lastran
Font: 20 minutos - Economia


Escrit per Núria Serra i Dulcet

Què és la prima de risc?

Què és la prima de risc o risc de país?

És la diferència de l'interès del deute emès d'un país pels seus actius, respecte un altre país lliure de risc i amb el mateix venciment. 

En el cas d'Espanya i de la resta de països de la UE, la prima de risc és el sobrecost que exigeixen els inversors per comprar els bons espanyols en comptes dels alemanys, sobre els que no existeix dubte en quant el seu reembolsament. Això suposa un major benefici per l'inversor a canvi d'assumir major risc i a Espanya, un cost més elevat per obtenir finançament.  En aquest situació de crisis com l'actual, l'increment de la prima de risc suposa a més d'un llast per la recuperació de l'economia. 

Com és calcula?

La prima de risc espanyola es calcula restant del interès que es paga pels bons a deu anys espanyols el interès que es paga pels bons alemanys en punts bàsics. Per exemple, quan la prima de risc d'avui (30/05/2012) ha arribat a un nou rècord històric al situar-se en 515 punts el resultat surt de la diferència de rendibilitat del bo espanyol a deu anys 6,42% (642) i la del bo alemany 1,27% (127);  Si agafem els valors absoluts 6,42% = 642 i ho restem 1,27% = 127, obtenim el valor de la prima de risc = 515 punts.  Al tractar-se d'un diferencial, no només importa la debilitat del deute espanyol si no també la fortalesa del deute alemany, que ens aquests moments d'incertesa es converteix en una inversió de molt baixa rentabilitat però molt segura.


Diagrama de Venn: Capacitat, Responsabilitat i Voluntat

En el moment d'afrontar una situació, hi ha tres qualitats fonamentals que ajuden a determinar l'actitud i el sentiment d'una persona: la Capacitat, la Responsabilitat i la Voluntat (dit d'altra manera: poder, deure i voler). 

Les tres característiques mencionades constitueixen un espai de tres dimensions que poden considerar-se atenent a les següents definicions:
    Diagrama de Venn CRV
    (Capatitat, Responsabilitat i Voluntat)
  • (C) Capacitat: És el talent, l'aptitud o suficiències per fer o comprendre alguna cosa. Segons les circumstàncies estarà delimitada per atributs interns (físics, biològics, intel·lectuals, et.c), o per ingerència de condicions externs (per exemple en el sentit d'aptitud jurídica o legal per a realitzar o  exercir un dret).
  • (R) Responsabilitat: Deure o obligació de respondre a algú o d'alguna cosa (sempre en el sentit de competència, exigència, carga o contracte). Amb la finalitat de garantir la independència amb respecte a la següent dimensió, s'han de considerar només els compromisos imposats i, encara és innegable que el compliment de les obligacions sol reportar cert grau de satisfacció, no s'inclouran din d'aquesta categoria pura aquells altres que tinguin en el seu orígen un component d'interès propi, derivat de cert desig o voluntat. 
  • (V) Voluntat: desig, intenció, disposició, consentiment o aquiescència, considerats sota una plena llibertat d'elecció i pensament. 

L'economia política (La paradoxa de la votació de Condorcet)

Els mercats no sempre aconsegueixen per si sols una assignació desitjable dels recursos. Quan considerem que el resultat del mercat és ineficient o injust, es possible que els poders públics puguin intervenir i millorar la situació. Però, abans de defensar la intervenció dels poders públics, és necessari examinar un fet més: els poders públics també són una institució imperfecte. El camp de l'economia política (anomenat en ocasions camp de l'elecció pública) aplica els mètodes de l'economia per estudiar com funciona el govern.

La paradoxa de la votació de Condorcet
La majoria de les societats avançades es basa en principis democràtics per decidir la política del govern. Per exemple, quan una ciutat ha d'escollir entre dos llocs per construir un nou parc, existeix una senzilla manera d'escollir: la majoria se'n surt amb la seva. Però, en quasi totes les qüestions el número de resultats possibles es molt superior a dos. Per exemple, el nou parc podria ubicar-se en molts llocs. En aquest cas, com va assenyalar divinament el Marqués de Condorcet, teòric polític francès del segle XVIII, la democràcia podria tenir alguns problemes al tractar d'escollir un dels resultats.
Suposem, per exemple, que hi ha tres resultats possibles anomenats A, B i C, i tres tipus de votants que les preferències es mostren a la taula. L'alcalde de la nostra ciutat vol agregar aquestes preferències individuals per trobar les preferències del conjunt de la societat. Com ha de fer-ho?

Els controls dels preus (oferta, demanda i política econòmica)



Per veure com afecten els controls dels preus als resultats del mercat, examinarem el mercat del pa. Si el pa es ven en un mercat competitiu no està regulat per l'estat, el seu preu s'ajusta per equilibrar l'oferta i la demanda: al preu d'equilibri, la quantitat de pa que volen adquirir els compradors és exactament igual a la que volen vendre els venedors. Per concreta suposem, que el preu d'equilibri és d'1€. 

És possible que no tot el món estigui content amb el resultat d'aquest procés del lliure mercat. Suposem que l'Associació Nacional de Consumidors de Pa es queixa de que el preu d'1€ és massa alt perquè tot el món en pugui gaudir al dia. Entretant, l'Organització Nacional de Forners es queixa que el preu d'1€ -resultat d'una forta competència- és massa baix i està reduint la renda dels seus membres. Els dos grups pressionen al govern perquè aprovi la llei que alteri el resultat del mercat controlant directament el preu. 

La interdependència i el guany del comerç

Comerç internacional
 Un dia t'aixeques i... et fas un suc de taronja amb taronges cultivades a Florida i cafè amb grans cultivats a Colòmbia. Durant l'esmorzar, veus un programa de notícies emès des de Nova York en un televisor fabricat al Japó. Et poses roba feta de cotó cultivat a Xina i cosida a les fàbriques de Tailàndia. Vas a treballar en un cotxe fet a l'Índia. A continuació agafes un llibre escrit per l'autor que viu a Massachusetts i que ha estat publicat per una companyia situada a Ohio i imprès amb paper d'arbres d'Oregón.

Això passa sovint a moltes persones de tot el món, i la majoria de les quals no coneix o desconeix la procedència dels productes. 

Aquesta interdependència és possible perquè els individus comercien entre sí. Les persones que subministren bens i serveis no actuen mogudes per la generositat o per un interès pel seu benestar. Tampoc ho fan perquè un organisme públic els porti a fabricar el què és desitja, sinó que subministren a les persones bens i serveis que produeixen perquè obtenen alguna cosa a canvi


Per què discrepen els economistes?


 "Si tots els economistes es posessin un al costat de l'altre, no arribarien a cap conclusió" (George Bernard Saw)

Economistes: Marx, Friedman, Say, Keynes, Smith, Galbraith, Clark, Mill i Velben.
Sovint es sol criticar als economistes en el seu conjunt per donar consells contradictoris als responsables de la política econòmica. El president Ronald Reagan digué en broma en una ocasió que si el joc del Trivial Persuit es dissenyés per economistes, tindria 100 preguntes i 3.000 respostes.

Per què sembla que tant sovint els economistes donen consells contradictòries als responsables de la política econòmica? Perquè els economistes poden discrepar sobre la validesa de les diferents teories positives del mode de funcionament del món, i també poden tenir valor diferent, i per tant, punts de vista normatius diferents sobre el què ha d'aconseguir la política econòmica. 

Fa milions d'anys enrere, els astrònoms debatien sobre quin era el centre del sistema solar: la terra o el sol. Últimament, els meteoròlegs estan debatin sobre la possibilitat de que la terra estigui experimentant un escalfament global i, si és així, per què. La ciència intenta comprendre el món que ens envolta. No és sorprenent que, a mesura que es segueix investigant, els científics discrepin sobre l'absoluta veritat.

Pensar com un economista

El mètode científic: observació, teoria i més observació 

Un economista podria viure en un país en el que els preus pugessin ràpidament i desenvolupar una teoria de la inflació promoguda per aquesta observació. Per contrastar aquesta teoria, l’economista podria recollir i analitzar les dades de molts països sobre eles preus i sobre el diner. Si el creixement de la quantitat del diner no tingués relació en absolut amb la taxa en la que pugen els preus, l’economista començarà a dubtar de la validesa de la seva teoria d’inflació. En canvi si el creixement del diner i la inflació estiguessin estretament correlacionats amb les dades internacionals, confiaria més en la seva teoria.

El FCR (Flux Circular de la Renda) 

Flux circular de la renda
L’economia està formada per persones que es dediquen a diverses activitats i el seu conjunt forma el sistema. En aquest model, l’economia es simplifica només amb dos tipus d’agents; les empreses i les llars. Les empreses produeixen bens i serveis utilitzant factors, com treball, terra i capital, aquest es denominen factors de producció, que les cases els posseeixen i els venen a canvi d’una renda que amb aquest compra-ran els bens i serveis produïts per les empreses.

El flux de factors i productes, representa com les cases venen l’ús del seu treball, terra i capital a les empreses en els mercats de factors de producció. Les empreses utilitzen aquests factors per produir bens i serveis, els quals es venen a les cases en els mercats de bens i serveis i aquestes els compren.

El flux de diners representa com les cases gasten els diners per comprar bens i serveis, que els ingressen les empreses. Aquests utilitzen part dels seus ingressos derivats a aquestes vendes per pagar els factors de producció, que poden ser els salaris. El que queda és el benefici dels propietaris de l’empresa, que a la vegada són membres de les cases, per tant  les cases reben la renda del treball i capital.


Estudi Macroeconòmic d'Espanya i Itàlia respecte Europa (2008 - 2011)





Producte Interior Brut (PIB) 

El Producte Interior Brut (PIB pm) a preus constants, és una mesura agregada que expressa el valor monetari de la producció de béns i serveis finals, tant d’Espanya com d’Itàlia i de la mitjana dels països integrants de la Unió Europea, durant els períodes expressats en taxes de variació anual. Com podem comprovar tant a la taula (núm. 1) com en el gràfic (núm. 2), a Espanya juntament amb la Unió Europea el PIB comença a reduir-se en el període del 2009, en canvi a Itàlia la reducció del PIB va començar l’any abans 2008.
A Espanya el fre del creixement no és tant elevat com a Europa i a Itàlia, però a partir del 2010 Itàlia va guanyar la cursa i tot i tenint un baix creixement el té més elevat que Espanya, i des de les hores cap dels dos han superat la mitjana Europea. En el gràfic (núm. 3) es pot visualitzar que Estats Units està en la primera posició en la grandària del PIB a nivell mundial, el segueix Xina i Japó, Alemanya està situada en la cinquena posició, Regne Unit a la setena i França la nouera, Itàlia està en la desena posició amb un PIB 1.774 de mils de milions de $ i Espanya se situa en la tretzena amb un PIB 1.369 de mils de milions de $. Aquest gràfic també ens ajuda per comprovar que el PIB no és un indicador de qualitat de vida ni de benestar econòmic si ens fixem en les posicions dels països.